29-S VAGA GENERAL

Probablement aquesta entrada em surti més visceral del que fora desitjable, però he decidit que vull que així sigui i és per això que no he volgut esperar a que es reposessin les sensacions que vaig tenir ahir durant la jornada de vaga general del 29 de setembre de 2010.

M'agradaria poder-me col·locar en la posició d'un espectador neutral, que no entengués de dretes ni esquerres, de democràcies ni dictadures, de sindicats o patronals, per veure quina impressió em faria veure als 'piquets informatius' coartant a treballadors, empreses i botiguers a no anar a la feina o tancar, segons el cas.

Malauradament, no puc posar-me en aquesta posició que em donaria aquesta opinió totalment objectiva i és per això que per molt que m'hi esforci no puc evitar sentir que el dret a treballar es veu coartat sistemàticament cada cop que es convoca una vaga i que per tal de poder 'cantar' una xifra i dir que ha estat un èxit es recorre a l'amenaça i a vegades també, perquè no dir-ho, a la violència.

Es busca simplement l'aturada pel col·lapse a qualsevol preu. Des d'intentar impedir la sortida d'autobusos o metro al bloqueig dels panys de Centres d’Atenció Primària o al patètic insult al treballador que fa us del seu dret al treball. Recordem que les amenaces i per descomptat les agressions a persones o coses son també un delicte, igual que ho és atemptar contra els drets dels treballadors.

Se que el que vaig a dir és probablement molt incorrecte i exagerat, però després de veure moltes imatges del comportament d'aquest piquets coactius, quan sentia als dirigents de les centrals sindicals parlant de l'èxit del seguiment de la vaga pensava que era com escoltar a un violador presumint de les nombrossísimes relacions sexuals que manté. Perquè no sigui il·legal ha de ser consentit.

L’OLOR DEL MEU BARRI

Aquest és un dels temes recurrents en les entrevistes a personatges i celebritats. Sovint s’apel•la a la memòria olfactiva, i és que diuen que aquesta és la que més fixem si bé per altra banda és la més complexa, per no dir impossible, de representar. Podem parlar d’una melodia i cantar-la, d’una imatge i descriure-la, però una olor costa molt de definir per senzill que ens pugui sembla evocar-la.

Dit això, comentar que jo vaig passar tota la meva infantesa i joventut al barri de l’eixample barceloní, on ara he tornat després de deu anys d’absència. Recordo les botigues que hi havia prop de casa, el passatge Permanyer que sempre m’ha fascinat, el mercat de la Concepció, el Conservatori, etc. Però en canvi no recordo cap olor concreta. Diguem que la meva memòria olfactiva de llavors respecte del barri on vivia és totalment neutre. No és que tingués el nas adormit ja que en canvi recordo perfectament l’olor de la clínica de Santa Madrona quan m’hi portaven a vacunar o la fortor del que anomenàvem ‘la fàbrica de tripes’, al bell mig del passeig de Palamós, molt a prop de la casa on passàvem estius i caps de setmana.

Doncs bé, actualment he de dir que per mi, l’aroma de la meva ciutat o concretament del meu barri és l’olor de pixum. És trist però és així. A casa tenim per costum sortir a passejar pel barri el diumenges al capvespre. Anem variant la ruta en funció del què ens ve de gust. Un dia tirem passeig de Sant Joan amunt fins a Gràcia, una altre dia cap a la Plaça de Sant Pere, el barri de Ribera, el Born. El recorregut canvia, però hi ha un element recorrent que acompanya sigui quin sigui l’itinerari i no és altra que una fortor de pixum que va venint de tant en tant i que òbviament desllueix qualsevol passejada, al mateix temps que genera una sensació de profunda insalubritat i brutícia.

No cal dir que en aquestes circumstàncies se’t treuen les ganes de seure a una terrassa a prendre una canyeta o qualsevol altra cosa. No perquè la terrassa hagi d’estar bruta sinó pel fet que es fa difícil gaudir del perfum de la cervesa quan hi ha un altre aroma dominant i profundament desagradable que t’estaborneix l’olfacte.

El més preocupant de tot plegat és que les grans mesures que prenen les administracions al respecte és engegar una campanya en televisió, ràdio, revistes i al carrer sobre els comportaments incívics i les multes que es contemplen per aquelles actituds que, en paraules de la campanya, no s’hi valen a la nostra ciutat. No ens enganyem, els únics que ens fixem en la campanya som els que mai faríem coses així. Alguna ànima càndida es pot arribar a pensar que algú deixarà de tenir aquest comportament pel fet d’haver vist aquests anuncis?. Més aviat sembla una campanya de cara a la galeria, per que al ciutadà li sembli que els seus gestors estan fent alguna cosa amb els seus diners, encara que la mesura sigui més propagandística que efectiva.

OBSCENITAT POLÍTICA

Només se m’acut aquest qualificatiu pel què varem veure ahir a les Corts espanyoles. Per una banda, com a la pel•lícula de El dia de la marmota, el PSC, una vegada més, votava en contra d’allò que havia votat a favor en el Parlament de Catalunya. Per altra banda, ERC i ICV li recriminaven la seva actitud tant al PSC com al PSOE. Això si, ho feien com si no tinguessin res a veure els uns amb els altres, com si no portessin set anys governant junts a la Generalitat de Catalunya.

He de reconèixer que em sorprèn aquest efecte que produeix en bona part de la classe política catalana el pont aeri i ara l’AVE. No sé en quin punt entre Barcelona i Madrid es transmuten i interpreten, allà o aquí, un paper que no té res a veure amb el que han fet a l’altra banda. Deuen adonar-se que genera, gairebé, vergonya aliena veure aquest canvis inexplicables i inexplicats?

Per altra banda penso, però, que malgrat totes aquestes actuacions patètiques els ciutadans de Catalunya seguim adoptant una disciplina de vot fèrria, sense ésser capaços de llençar missatges prou contundents. Davant d’això només em queda plantejar-me seriosament si el fet que ens prenguin per imbècils és perquè potser ho som....

ENS PRENEN PER IMBÈCILS (2)

La setmana passada, mentre tornava a casa conduint per la Diagonal, escoltant per la ràdio totes les mesures anticrisi que tant el govern central com el de la Generalitat posàvem en marxa per intentar posar fre a la situació de caiguda lliure que estem vivint, de sobte, em va passar pel costat un autobús articulat amb propaganda de dalt a baix amb el lema "Segueixo creient en la justícia social. President Montilla”. Em costa descriure l'allau de sensacions que em varen recórrer en aquell moment, que van des de la indignació a la ira, passant per la nàusea.

Són tant cínics que es permeten el luxe de, mentre demanen que els altres s'ajustin el cinturó com a conseqüència de la pèssima gestió que ells mateixos han portat a terme, malgastar els diners (no entrem a debatre'n la procedència) en mirar d'assegurar el seu cul durant quatre anys més com a mínim. No és un tema personal contra el PSC. CiU està fent el mateix mentre per altra banda s'intenta esbrinar si hi va haver alguna mena de finançament estrany del partit en el marc del cas Palau de la Música i tots, tots els partits fan exactament el mateix, sense excepcions.

Quin fàstic. Per cert, què hi diu la Junta Electoral a tot això?

ENS PRENEN PER IMBÈCILS

Amb aquest epígraf vull iniciar una sèrie d’escrits curts amb què pretenc posar de manifest aquelles actituds dels nostres dirigents i per extensió, de la nostra administració, que denoten que realment consideren que som curts de gambals, de tal manera que ens poden prendre el pèl de manera impune.

Procuraré que siguin reaccions més o menys ràpides a fets concrets. Per començar la sèrie ho vull fer amb els comentaris dels dirigents del PSOE i el PP sobre la no conveniència de renovar el Tribunal Constitucional mentre no es dicti sentència sobre els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

El Tribunal Constitucional, des de la promulgació de la Llei Orgànica que el va crear, l’any 1979, ha tingut més de 40 membres i, si ens guiem pel que diuen les estadístiques que figuren a la seva web, hi ha hagut uns 290 recursos d’inconstitucionalitat que han arribat al Ple des de l’any 2000 fins al 2008 i s’han dictat unes 95 sentències, de tal manera que, un cop descomptats els assumptes sobre els que es dicta inadmissió, queden per resoldre 194 recursos d’inconstitucionalitat a data 21 de desembre de 2008.

Em costa imaginar que, per la mateixa regla de tres que va fer servir el Presidente del Gobierno -no se pueden cambiar las reglas de juego a media partida (sic)- per no renovar el TC abans no es dicti sentència sobre l’Estatut, sigui d’aplicació per tots aquest processos, és a dir, que comptant amb que no n’entri cap més a debat, no es renovarà el TC fins que no resolguin els 194 processos. Això és tan inversemblant com que cada cop que s’han anat fent renovacions parcials, tal com marca la llei orgànica que el regula, estiguessin resolts tots els processos oberts.

Que no siguin capaços de dir-nos el què és una veritat a crits -és a dir, que no volen canviar el TC perquè no els dona la gana- i que segueixin fent-nos passar amb raons només pot obeir al l’enunciat d’aquestes ratlles; ens prenen per imbècils.

LA OLIGARQUIA DELS MEDIOCRES

Si bé he procurat sempre mantenir una certa confiança en la raça humana, ja fa anys que vaig caure del niu amb la conseqüent pèrdua de la ingenuïtat. És per aquest motiu que la observança del comportament de la nostra classe política m’ha portat de la il·lusió al desencís per acabar en l’emprenyamenta, la indignació, la ràbia i la sensació d’impotència.

Crec que hi va haver un moment, en la transició, en què els llocs de responsabilitat política van ser ocupats en bona mesura per gent vocacional, gent amb un sentiment d’haver de fer alguna cosa pel seu país, pel nostre país. Gent que va aparcar trajectòries professionals exitoses per posar-se a treballar per la col·lectivitat.

Malauradament aquesta generació s’ha anat retirant de la política pel lògic curs del temps i han estat majoritàriament –vull pensar que no totalment- rellevats per professionals de la política, entesos com a gent que veuen en aquesta ciència un ‘modus vivendi’ que es basa en fer els equilibris necessaris per mantenir-se en el càrrec que toca, que normalment és una cadira a un parlament, ple municipal, consell comarcal, diputació, etc. Son gent que, majoritàriament, no serien capaços de triomfar en el món empresarial privat però que en canvi es mouen amb habilitat en el món de la política. Sempre he pensat que només hi hauria tres possibilitats per les quals un ministre o conseller estigués disposat a gestionar un pressupost deu vegades més gran que el que gestiona un Director General d’una corporació empresarial per una desena part del sou d’aquest Director General. Que sigui vocacional, que com he dit crec que ja no en queden, que sigui tonto o que pretengui treure el sobresou d’alguna altra banda. De les dues darreres opcions no sé quina em fa més por.

Per altra banda, el més alarmant actualment per mi és veure com intenten assegurar la supervivència fàcil de la seva ètnia sense massa complicacions. Fins ara es limitaven, al marge dels seus colors polítics, a mantenir les amistats i una cordial rivalitat, amb una conducta, però, terriblement agressiva envers qualsevol intrús. Ara però, detecto certes coses que em fan pensar en què tot plegat està molt més organitzat del que sembla i que l’objectiu es treballa no només a curt termini sinó també al mig i llarg. Només així s’explica que es mantingui unes xifres d’inversió en educació pública tant baixes -el 65% del que inverteixen els països avançats d’Europa com Dinamarca- mentre ells porten els seu fills a les escoles i universitats privades. Només així s’explicaria la oposició frontal a un sistema electoral de llistes obertes o a parlar sense embuts de què vol dir el vot en blanc –amb percentatges de prop del 3% en els darrers comicis, el mateix que partits com ICV- i quina hauria de ser la seva traducció.

Probablement d’aquesta manera comptin en poder mantenir a la majoria sota el seu control mentre ells van teixint una classe dirigent per tal d’instal·lar-nos definitivament en la oligarquia dels mediocres; Encara que això li costi la pell al país.