QUÈ ENS ESTÀ PASSANT? EL JUDICI DEL CAS DE LA INDIGENT CREMADA

Fa molt de temps que tinc la sensació que la nostra societat està perdent valors bàsics, com el respecte envers els altres, tots els altres. Per mi, un clar exemple ho és el cas de la indigent cremada al caixer automàtic del carrer Guillem Tell cantonada Saragossa, que està sent jutjat aquests dies. Encara tinc molt fresc a la memòria aquell esdeveniment i recordo com em va frapar, potser perquè he viscut a dos-cents metres d'aquella cantonada durant molts anys i em costava creure que coses que un pensa que només poden passar a les revoltes dels països subdesenvolupats, també passava al costat de casa meva, al bell mig del barri de Sant Gervasi, a Barcelona.

Tal com he dit, aquest fet em sembla una clara mostra de la pèrdua de valors que en els darrers anys està experimentant la nostra societat, moltes vegades resguardada en una defensa de la llibertat de pensament i acció de l'individu. Però no oblidem que una de les raons per les quals l'individu s'uneix a d'altres com ell per viure és precisament per estar més segur i que des de sempre ha existit el debat en marcar el límit entre seguretat i llibertat, ja que per poder gaudir d'aquella potser ens veurem condicionats en el gaudi de la darrera. Estem parlant de valors essencials que, per descomptat, res tenen a veure amb creences religioses per la seva universalitat.

Probablement la societat ha oblidat ensenyar aquests valors als seus nous membres des de ben petits, a l’escola. Però de ben segur que molts pares s’han despreocupat d’aquesta tasca, que també els pertoca, convençuts que ja seria l’escola qui els faria la feina. Aquest matí sentia com a la ràdio recordaven que, després d’aquells fets, el pare d’un dels nois havia demanat perdó per no haver sabut educar els seus fill. Per altra banda, però, aquest matí llegia en un diari gratuït, l’ADN, com el pare d’un altre dels nois els excusava amb frases com la mujercita, pobre, daba mucho juego [...] la siguiente generación también hará cosas así [...] fué un tira y afloja entre los chicos y la mujer, una broma [...] no es un asesinato si no una muerte accidental tipo Farruquito. De la mateixa manera que podem posar algú a la presó per fer apologia del terrorisme, potser també hauríem de jutjar a algú que és capaç de banalitzar el què ha fet el seu fill quan aquest ha comès –per mi no hi ha dubte- un assassinat.

Personalment em sento molt orgullós de la educació que vaig rebre, en quan a valors universals, tant a l’escola com, molt especialment, dels meus pares i que, insisteixo, va més enllà de cap confessió religiosa. Actualment, però, és evident que res ha substituït aquell Timor Dei que juntament amb la por a la garrotada varen impregnar, segurament no en parts iguals, l’època de la dictadura. És imprescindible que la nostra societat es plantegi urgentment la necessitat de recuperar aquest valors abans no sigui massa tard. El risc el tenim en què pot ser que als nostres dirigents això els sembli una feina massa feixuga i mal retribuïda des del punt de vista electoral, però ja és una altra història.

LA BICICLETA I LA CIUTAT

Aquest és el primer d’una sèrie d’escrits que aniré elaborant sobre el tema del trànsit i la gestió de la ciutat. Molts punts d’aquests diferents escrits es relacionaran inevitablement ja que els vincles resulten evidents.

Vull començar dient que he estat, i espero tornar-ho a ser aviat, una practicant habitual del ciclisme d'oci i també el de pseudomuntanya. Dic pseudo perquè no sóc d’aquells que s’enfilen muntanya amunt o es llencen muntanya avall. També vull afegir que he estat usuari de motocicleta en ciutat durant gairebé vint anys. Faig aquestes dues manifestacions inicials perquè crec que són necessàries a l’hora de posicionar el meu punt de vista sobre el tema objecte de debat.

Dit això, vull fer una sèrie de reflexions sobre la difícil convivència de la bicicleta amb la resta d’actors que habiten nuclis urbans densificats com ho pugui ser Barcelona. De fet el problema no està en què la convivència sigui difícil sinó en que no està ben planificada ni ben gestionada. Probablement, la raó per la qual no està ben gestionada podria ser que, per fer-ho bé, caldria adoptar mesures que de ben segur resultarien impopulars entre una part el col·lectiu ciclista, que si bé és petita en nombre, és molt potent en capacitat de fer soroll.

Així doncs, passo a exposar les mesures que crec que hauria d’adoptar l’administració local per tal de portar a terme una gestió responsable que permetés una convivència adequada entre bicicletes i la resta d’actors que fan us de la via pública. Inevitablement em basaré en l’experiència d’un barceloní que resideix a l’eixample, que és el meu cas.

En primer lloc, tot i que això mereixerà en algun moment un capítol apart, és imprescindible incrementar el nombre de efectius de la policia local que es dediquin bàsicament a regular el transit i vigilar les infraccions. Sincerament crec que només d’aquesta manera s’aconseguirà que la gent respecti les normes. M’és absolutament indiferent saber quans policies hi ha a Barcelona o quin és el promig en les principals ciutats europees. El què em resulta una evidència és que no hi ha prou presència al carrer. Recordo que de petit era habitual veure Guardia Urbana que actualment, com el propi cos ha denunciat, sembla estar en vies d’extinció.

Entrant ja en la descripció dels comportaments que jo qualifico d’incívics, fa esgarrifar veure com gent que mai es saltaria un semàfor anant en cotxe ho fa tranquil·lament quan va en bicicleta, sembla increïble que anant pel carrer Consell de Cent en cotxe et trobis una bicicleta en direcció contrària -això si- pel carril bici, no és de rebut que anant caminant per la vorera sentis el timbre d’una bicicleta al darrera que t’inquireix a que t’enretiris per tal que pugui passar, no és lògic que un vianant amb el semàfor en verd i tots el cotxes i motos parats hagi de mirar que no vingui algú pel carril bici ja que probablement no respectarà el semàfor. Això només s’atura d’una manera: amb vigilància i, si escau, sancions. Un bon amic em diu que també els vianants es salten els semàfors i ningú diu res. Crec que, sense caure en sofismes, a ningú escapa que és molt més perillosa una bicicleta saltant-se un semàfor que un vianant fent el mateix.

Per altra banda, em sembla d’allò més lògic que qualsevol vehicle que circula pel carrer pugui ser identificat. Recordo que quan era petit, en el poble on passava les vacances d’estiu, podíem obtenir una matrícula per les bicicletes que renovàvem anualment. Això permetria portar un cens d’aquest vehicles i, perquè no dir-ho, poder identificar també als infractors.

A ningú li passa per alt tampoc que darrerament s’han incrementat els accidents en què es veuen implicats ciclistes, ja sigui amb vehicles o, cada vegada més, amb vianants. Davant d’aquesta circumstància sembla de tot punt necessari que aquests vehicles comptin amb una assegurança que cobreixi, com a mínim, al tercers.

Finalment, la mesura més impopular però que cau pel seu propi pes. Tenint en compte que les bicicletes compten actualment amb carrils segregats, aparcaments, etc que estan significant un ús intensiu i moltes vegades exclusiu de la via pública, sembla lògic aplicar un impost municipal de la mateixa naturalesa que l’IVTM (Impost de Vehicles de Tracció Mecànica) ja que ara per ara cal entendre que s’està incrementant la pressió fiscal sobre els vehicles que paguen IVTM, ja que segueixen pagant el mateix impost quan estan perdent espai en benefici de les bicicletes.

Totes les afirmacions que he fet en les línees anteriors les faig des del punt de vista d’una persona que, repeteixo, ha estat i tornarà a ser usuari de bicicleta i que, com qualsevol persona que tingui les coses clares i la coherència per norma de conducta, no tindria cap mena d’inconvenient en censar la seva bicicleta, assegurar-la i abonar un impost raonable a canvi d’obtenir el serveis corresponents.

També tinc clar que el ‘curterminisme’ de la nostra classe política els impedeix prendre mesures que, per raonables que siguin, puguin afectar a col·lectius sorollosos que de retruc puguin posar el risc la seva estada a la cadira.