Si bé he procurat sempre mantenir una certa confiança en la raça humana, ja fa anys que vaig caure del niu amb la conseqüent pèrdua de la ingenuïtat. És per aquest motiu que la observança del comportament de la nostra classe política m’ha portat de la il·lusió al desencís per acabar en l’emprenyamenta, la indignació, la ràbia i la sensació d’impotència.
Crec que hi va haver un moment, en la transició, en què els llocs de responsabilitat política van ser ocupats en bona mesura per gent vocacional, gent amb un sentiment d’haver de fer alguna cosa pel seu país, pel nostre país. Gent que va aparcar trajectòries professionals exitoses per posar-se a treballar per la col·lectivitat.
Malauradament aquesta generació s’ha anat retirant de la política pel lògic curs del temps i han estat majoritàriament –vull pensar que no totalment- rellevats per professionals de la política, entesos com a gent que veuen en aquesta ciència un ‘modus vivendi’ que es basa en fer els equilibris necessaris per mantenir-se en el càrrec que toca, que normalment és una cadira a un parlament, ple municipal, consell comarcal, diputació, etc. Son gent que, majoritàriament, no serien capaços de triomfar en el món empresarial privat però que en canvi es mouen amb habilitat en el món de la política. Sempre he pensat que només hi hauria tres possibilitats per les quals un ministre o conseller estigués disposat a gestionar un pressupost deu vegades més gran que el que gestiona un Director General d’una corporació empresarial per una desena part del sou d’aquest Director General. Que sigui vocacional, que com he dit crec que ja no en queden, que sigui tonto o que pretengui treure el sobresou d’alguna altra banda. De les dues darreres opcions no sé quina em fa més por.
Per altra banda, el més alarmant actualment per mi és veure com intenten assegurar la supervivència fàcil de la seva ètnia sense massa complicacions. Fins ara es limitaven, al marge dels seus colors polítics, a mantenir les amistats i una cordial rivalitat, amb una conducta, però, terriblement agressiva envers qualsevol intrús. Ara però, detecto certes coses que em fan pensar en què tot plegat està molt més organitzat del que sembla i que l’objectiu es treballa no només a curt termini sinó també al mig i llarg. Només així s’explica que es mantingui unes xifres d’inversió en educació pública tant baixes -el 65% del que inverteixen els països avançats d’Europa com Dinamarca- mentre ells porten els seu fills a les escoles i universitats privades. Només així s’explicaria la oposició frontal a un sistema electoral de llistes obertes o a parlar sense embuts de què vol dir el vot en blanc –amb percentatges de prop del 3% en els darrers comicis, el mateix que partits com ICV- i quina hauria de ser la seva traducció.
Probablement d’aquesta manera comptin en poder mantenir a la majoria sota el seu control mentre ells van teixint una classe dirigent per tal d’instal·lar-nos definitivament en la oligarquia dels mediocres; Encara que això li costi la pell al país.
Crec que hi va haver un moment, en la transició, en què els llocs de responsabilitat política van ser ocupats en bona mesura per gent vocacional, gent amb un sentiment d’haver de fer alguna cosa pel seu país, pel nostre país. Gent que va aparcar trajectòries professionals exitoses per posar-se a treballar per la col·lectivitat.
Malauradament aquesta generació s’ha anat retirant de la política pel lògic curs del temps i han estat majoritàriament –vull pensar que no totalment- rellevats per professionals de la política, entesos com a gent que veuen en aquesta ciència un ‘modus vivendi’ que es basa en fer els equilibris necessaris per mantenir-se en el càrrec que toca, que normalment és una cadira a un parlament, ple municipal, consell comarcal, diputació, etc. Son gent que, majoritàriament, no serien capaços de triomfar en el món empresarial privat però que en canvi es mouen amb habilitat en el món de la política. Sempre he pensat que només hi hauria tres possibilitats per les quals un ministre o conseller estigués disposat a gestionar un pressupost deu vegades més gran que el que gestiona un Director General d’una corporació empresarial per una desena part del sou d’aquest Director General. Que sigui vocacional, que com he dit crec que ja no en queden, que sigui tonto o que pretengui treure el sobresou d’alguna altra banda. De les dues darreres opcions no sé quina em fa més por.
Per altra banda, el més alarmant actualment per mi és veure com intenten assegurar la supervivència fàcil de la seva ètnia sense massa complicacions. Fins ara es limitaven, al marge dels seus colors polítics, a mantenir les amistats i una cordial rivalitat, amb una conducta, però, terriblement agressiva envers qualsevol intrús. Ara però, detecto certes coses que em fan pensar en què tot plegat està molt més organitzat del que sembla i que l’objectiu es treballa no només a curt termini sinó també al mig i llarg. Només així s’explica que es mantingui unes xifres d’inversió en educació pública tant baixes -el 65% del que inverteixen els països avançats d’Europa com Dinamarca- mentre ells porten els seu fills a les escoles i universitats privades. Només així s’explicaria la oposició frontal a un sistema electoral de llistes obertes o a parlar sense embuts de què vol dir el vot en blanc –amb percentatges de prop del 3% en els darrers comicis, el mateix que partits com ICV- i quina hauria de ser la seva traducció.
Probablement d’aquesta manera comptin en poder mantenir a la majoria sota el seu control mentre ells van teixint una classe dirigent per tal d’instal·lar-nos definitivament en la oligarquia dels mediocres; Encara que això li costi la pell al país.
